Arriba el final d'any i la nostra prescriptora i viatgera, Maria Dolors Sàrries, fa una tria del bo i millor per gaudir de la cultura. Si aneu a París, no deixeu de visitar l'exposició de John Singer Sargent al Museu d'Orsay o la de Georges de la Tour al Museu Jacquemart-André.

Si voleu un pla de televisió i manteta, no us en faltaran. Les sèries Blue Lights, Totes les bèsties petites i grans i Luther són una fantàstica opció. Per llegir, res millor aquests dies que La buena letra, de Rafael Chirbes.

Per acabar, descobrim (o redescobrim) qui va ser Frances Glessner Lee, la mare de la ciència forense i el personatge real en que s'inspirava Jessica Fletcher de la sèrie S'ha escrit un crim.

Conversem amb l'il·lustrador i escriptor Pepe Brocal sobre la seva darrera obra en còmic, Caritat del Río. Veritats, mitges veritats i mentides.

Quan el 20 d’agost de 1940 Ramon Mercader va clavar un piolet al cap a Trotski, els poumistes de Mèxic van escriure abundantment sobre la suposada ombra allargada de la seva mare, la Caritat del Río. La van retratar com una dona calculadora, freda i fanàtica que no hauria tingut cap inconvenient a sacrificar el seu propi fill per la causa de Stalin. D’aquesta manera es va convertir en «qui movia els fils».

Però qui va ser en realitat la Caritat del Río? La seva vida va ser la d’una dona sempre entregada apassionadament a la causa del comunisme. Tanmateix, va començar sent una devota catòlica, amb rampells de misticisme. Després va passar a ser una senyora de Sant Gervasi, vestida a l’última moda de París, fins que va començar a intimar amb els anarquistes barcelonesos, que li van obrir la perspectiva d’un món aventurer, molt diferent del de la seva vida quotidiana, amb moltes més emocions que les que li podria proporcionar el pusil·lànime del seu marit.

Va tenir amors candents i desamors que la van dur a la desesperació. No sabia fer res a mitges. Va ser una de les fundadores del PSUC i es va parlar d’ella com la Pasionaria de Catalunya. Un magistral Pep Brocal prova de posar llum a la foscor i ens traça la vida, farcida de veritats, mitges veritats i mentides, d’una dona irrepetible.

Convidem Iván de Cristóbal per presentar la seva darrera novel·la, Nos falta un muerto.

Alguns missatges arriben massa tard. O això pensem. En Bruno acaba de perdre la Sara, la seva parella de vida. El món ha perdut tot sentit, les rutines s'han reduït a enderrocs i el silenci pesa amb força a cada racó de la casa. Mentre els seus amics intenten animar-lo amb consells no sol·licitats — fes esport, distreu-te, tira endavant — en Bruno només vol una cosa: sobreviure al buit.

Però llavors passa l'inexplicable.

Un missatge de WhatsApp de la Sara. Un error? Una broma macabra? O una altra cosa? Mentre la lògica s'ensorra, en Bruno emprèn un viatge inesperat.

El que comença com una esquerda a la seva realitat es converteix en un abisme que l'obliga a qüestionar-ho tot: la seva relació, els seus records, les seves creences, la seva pròpia salut mental. La Sara sembla que encara és present, no només en els objectes que va deixar enrere, sinó en els llocs més inesperats. Al telèfon. En els silencis. En el que no es diu.

Nos falta un muerto és una novel·la sorprenent, plena de girs inesperats, però profundament humana, que esdevé cada cop més inquietant amb humor i intriga. Iván de Cristóbal ha escrit una història addictiva que t'atrapa i no et deixa anar, que ens confronta amb la pèrdua amb intel·ligència i tendresa, i que mostra que el veritable misteri no és la mort, sinó tot allò que deixem pendent amb els qui estimem.